Primer van ser les consultes a la població. Després l’elecció dels projectes. Sensació democràtica de poder escollir què es fa amb els teus impostos. Poderosa il·lusió òptica, oasi participatiu enmig del desert, engrunes enverinades.
Després temps d’espera, de silenci nerviós, de manca de notícies. Temps de licitacions, concursos públics, candidats, cursa d’ofertes i signatures. Temps d’avals, pagaments, reunions encorbatades, transparència.
I ara, ara, ara ve el temps de patiment. Temps de polseguera, de soroll de màquines, carrers tallats, fang, trànsit lent. Promeses de canvi, canvi de promeses. Molèsties esperançadores, miralls canviants.
On no hi havia res hi haurà alguna cosa. On hi havia natura, hi haurà alguna cosa. On hi havia un solar, hi haurà alguna cosa. On hi havia l’esquelet d’un edifici aturat per obres, hi haurà alguna cosa. On hi havia places antigues, hi haurà noves places. On hi havia vells camins, hi haurà alguna cosa.
I la gent? El veïns? Haurem de suportar encuriosits les molèsties. “Disculpin les molèsties, estem treballant per a vostè”. Ho acceptarem resignats, esquivarem ràpidament les obres mirant de no enfangar-nos, quedar-nos sords pel soroll o no fer-nos mal.
És un ritual habitual. Cada tres anys és una fase, un moment pel que passem. I no parlo de les Franqueses sinó de qualsevol vila, poble o ciutat de Catalunya. I tothom ho sap. Tothom sap com va el joc. Alguns hi juguen, altres s’ho creuen més, altres menys. Altres no volen jugar. Tothom és lliure i tothom es creu el que vol. L’únic que ens uneix és que tothom paga la festa o bona part d’ella.
Però paciència, ja falta menys. Ara vindrà el temps de festes, inauguracions, fotos, articles, butlletins, promeses futures, satisfacció per la feina feta…I després, poc després, campanyes, festes, promeses i, de nou, serem cridats a votar. Però paciència, ja falta menys.