És una espècie 
herbàcia perenne de 30 a 60 cm d’alçada, d’on surten tiges llenyoses de la base de color verd-groguenc a vermellós, erectes i cilíndriques amb dues línies prominents al costat. Les fulles (1,5-4 cm) tenen forma de llança, són oposades, de marge sencer, i amb pigues translúcides que són glàndules plenes d’oli essencial i travessen la fulla del revers a l’anvers (donant la sensació d’estar foradades si les mirem a contrallum). Les flors ben grogues tenen cinc pètals disposats en forma d’estrella i es reuneixen en petits ramets al capdamunt de la planta.
S’utilitza tota la planta des del punt de vista medicinal, però sobretot les fulles i les flors.
Per ús tòpic: és antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic per a traumatismes o cops, ferides i cremades, de fet, vulgarment se’n diu “oli de cop”, fins i tot hi ha una dita popular que diu: “Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor”.
Per ús intern: és molt bon antidiarreic, antiparasitari i diürètic. També té propietats ansiolítiques, hipnoticosedants i antidepressives, però els experts recomanen prudència i control facultatiu en l’ús intern del pericó.
La seva floració té lloc al voltant del 24 de juny juntament amb la festivitat de la nit de Sant Joan i és una de les plantes associades a les celebracions del solstici d’estiu.
És per Sant Joan que es cullen les herbes, segur que ho heu sentit a dir, com a mínim les que emprarem per a fer la ratafia, ja que ens caldran els brots més tendres i en flor.
La ratafia catalana és feta macerant nous verdes en aiguardent i aromatitzat amb herbes com el pericó entre d’altres (un ramet petit de flors per litre). Les herbes es recullen fresques la matinada del dia 24 de juny als camps del voltant de qui l’elabora. La recepta varia depenent de la zona geogràfica i és molt popular a la zona de la Garrotxa.
A cada ratafia hi ha les herbes i altres plantes que donen el gust particular que es vulgui, com a exemples: llorer, camamilla, menta, marialluïsa, alfàbrega, fonoll, clavells, orenga, figues… Hi ha receptes amb poques herbes o espècies i altres amb més de setanta. I n’hi ha que incorporen ingredients foranis: canyella, nou moscada…
La barreja es posa com a mínim quaranta dies a sol i serena. Tradicionalment la ratafia es fa cap a Sant Joan, que és quan les herbes estan en el seu millor moment, tot i que de vegades es prepara per Tots Sants, i es consumeix a partir de Nadal.
El nom de ratafia prové, probablement, d’un brindis al concloure un acord amb la locució llatina “rata fiat [res]” (la cosa, el pacte es ratifiqui) i per metonímia la fórmula llatina va donar el seu nom a la beguda que acompanyava l’esdeveniment.
Eulàlia Perapoch Cunyat
Biòloga