Era a començaments d’estiu, dies de sega. Algú volava sobre el cel de Llerona, el millor cel del món. Els colors dominants eren el verd i el groc. Aquell àngel volador, però, només veia el groc dels blats; els uns d’un color canari, d’altres més torrats. N’hi havia d’ajaguts, altres ben tibants; d’alguns només en quedava la palla arrenglerada en llargues línies paral·leles. Aquella palla que aviat seria enrotllada en uns curts cilindres, però d’un diàmetre més alt que el pagès més alt del poble. Tot seria groc durant uns mesos. Cap al setembre els rostolls daurarien els camps.
Des de les alçades, l’àngel va veure com una formigueta s’anava empassant el blat que encara quedava dret; com podia ser? La formiga feia molta pols i darrere seu deixava un rastre insòlit, també groc. L’àngel va perdre una mica d’alçària i llavors va veure clarament com aquella formigueta es convertia en una potent màquina de segar que semblava voler dibuixar alguna cosa d’aquelles misterioses que diuen ens marquen els extraterrestres als camps amb els seus ovnis. No va passar gaire estona que aquell rastre enmig del blat es convertia en un llaç groc gegantí. L’àngel ho va entendre de seguida i se’n va tornar cap al cel.
Josep M. Boixareu Vilaplana