Can Parets és una casa pairal preciosa que trobareu quan passeu el pont de la via del tren per agafar el camí de Can Baldich, a tocar de la carretera de Llerona a la Garriga, just a l’entrada després del pont de pedra. Per què en diuen can Parets? No ho sabem pas. La documentació antiga sobre la casa ja figura 
amb aquest nom. En el llibre de Joan Vallicrosa Santa Maria de Llerona, un poble amb arrels es diu que en el segle XVIII hi vivien cinc persones i esmenta Miquel Marata. Sembla que més tard hi viuria un cognom Parets i un senyor Pere, i potser va venir d’aquí.
Avui ens fa de memòria del temps Núria Pedrals Pugés, filla de Josep Maria Pedrals i Núria Pugés, que viuen just a l’altra banda de la carretera.
La Núria ens explica que la masia pertany a la família Pedrals des de fa moltes generacions. La família prové de la Garriga inicialment i després van establir-se a Granollers. L’avi Pedrals era metge a Granollers i va morir molt jove. L’àvia, amb el pare de la Núria i els nou germans, vivien a la casa Pedrals de Granollers. El 31 de maig de 1938, el bombardeig sobre Granollers que va enviar l’exèrcit franquista va destruir la casa familiar i van haver de traslladar-se a viure a Barcelona. Tot i això, sempre s’ha mantingut el lligam amb Llerona i Can Parets. Més endavant, en època de la democràcia, la família va vendre els terrenys a la Diputació i just avui trobem la Biblioteca de Can Pedrals allà on era la casa de Granollers.
A Can Parets hi vivien els masovers, la família Jordana. Hi van viure quatre generacions fins a l’any 2013. Ara fa gairebé cinc anys, el senyor Pepet va morir i el pare Pedrals va recuperar la casa.
A la casa es van trobar elements, com un túnel per guardar menjar fresc i una sitja, que per la seva forma i execució, fan pensar que podria haver estat construïda damunt un assentament romà.
La família Pedrals, però, sempre venia a passar els estius a Llerona i estaven molt lligats al poble. La mare organitzava teatre i representaven obres amb la canalla al Centre Parroquial per la Festa Major. S’ajuntaven els de can Lloreda, can Colom, els Portolà… La Núria té un bon record d’aquells temps! Records de la Setmana Santa, la processó, els palmons, la ruleta, els ous de Pasqua, l’envelat… Can Parets per a ells era una casa on hi venien a “disfrutar”. Com que hi havia vaques i gallines, venien a buscar-hi la llet, els ous… Amb la senyora Conxita van aprendre a fer conserva de tomàquet amb aquells pots d’abans, tapats amb el suro i el cordill. També recorda la cort del cavall al fons de l’entrada de la casa o com el Ramon o el Pepet anaven fins al riu a abeurar les vaques. Això els agradava molt a tots els germans. A la riera hi pescaven “sardinetes”, uns peixos petit
s i s’hi banyaven d’aquella manera, perquè no hi baixava gaire aigua. També agafaven granotes. Ella recorda can Parets com una casa on hi feia molta fresca a l’estiu i un fred horrorós a l’hivern, ja que només hi tenien una llar de foc. Encara recorda l’olor dels llums de carbur, que després van passar a ser d’oli abans que arribés l’electricitat a la casa. De veïns tenien can Baldich i La Milanesa, on anaven a comprar catalanes i mortadel·les. El camí, però, era molt més estret i encara hi havia el baixador de Llerona en funcionament un xic més avall.
El porxo d’ara eren les antigues corts de les vaques, on encara hi conserven la menjadora. Els camps es dedicaven bàsicament a cereal.
La casa gairebé no tenia aigua, ja que el pou antic es va assecar i no hi arribava l’aigua corrent. Per això van haver de fer un nou pou a gran profunditat i una bassa per emmagatzemar aigua i regular el reg. Les bombes d’extracció d’aigua funcionen majoritàriament amb l’energia fotovoltaica que proporcionen les plaques solars.
La Núria, arquitecta jubilada i enamorada de la casa, va decidir rehabilitar-la. N’ha conservat tota l’estructura i ha aprofitat al màxim l’arquitectura existent. Hi ha afegit el caliu per viure-hi: un aïllament que permet estar-hi gairebé sense calefacció ni aire condicionat amb comoditat i una claror impressionant amb finestres que deixen entrar el sol per arreu. Sembla talment com si hagués obert les parets de la casa al sol i a la llum natural. Allà on hi havia finestretes, ara hi ha una gran finestra amb una bona lleixa. Jo només de veure el gruix de les parets, la pedra, la porta original de fusta de l’entrada, aquestes bigues de fusta i les pedres de suport… m’emociono, ja que sembla que entrem en el curs del temps. Allà on hi havia un celler ple de botes de vi ara hi una estança molt acollidora, amb el sostre de volta del celler. La cuina, tota reformada, no va poder conservar el forn de pa que tenia la casa, però sí que se n’ha conservat l’estructura. La cort del cavall, avui és una estança amb finestra. S’hi han afegit forjats de fusta allà on el sostre va cedir, però tot està molt ben conservat.
Les diferents fases d’ampliació de la construcció es fan evidents en la casa: portes tapiades, parets de diferents materials, modificació de les entrades i dels nivells de terra, que s’anaven fent a mesura que canviaven les necessitats dels usuaris. Sota la porta lateral del barri hi ha una inscripció “1701” i a sota “Ave Maria, sin pecado consebida”.
Al mig de l’era, un gran lledoner que enamora. Darrere la casa, figueres centenàries i el camí que arriba al gual de la riera per anar cap a les cases del pla de Llerona i que alguns en diuen el camí de can Parets a Samalús.
El llibre Recull onomàstic de les Franqueses del Vallès d’Enric Garcia-Pey ens esmenta la penya i el gorg de Can Parets, just a tocar del Congost i la casa; el camí i el pont de Can Parets; el bosc que segueix més enllà de la casa; l’era, el fondo, la vinya… Jo hi afegeixo el cobert del carro per a les bales de palla tan ben rehabilitat i les o
liveres, el camp, les vinyes, el bosc, el riu a tocar…
Can Parets és una casa pairal que aplega generacions de masovers, generacions de la família Pedrals i molta vida viscuda de segles i potser d’una vil·la antiga. Ara és la casa de la Núria i del seu fill, a qui agraïm que ens hagi fet de memòria del temps d’una casa amb tanta vida viscuda. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca