Ningú ens pregunta per què fem muda. Per què hem fet un farcell amb les nostres coses i volem fugir. Ningú ens pregunta per què ens fa tanta por quedar-nos aquí. Ni ens pregunten per què correm, de què escapem.
No ens pregunten per què arrisquem els nostres tractors. Per què els traiem al sol, tot fent barreres, sota risc de perdre’ls per sempre i no llaurar mai més. Ni per què estarem disposats a posar els propis cossos, fent cadena, quan els tractors s’hagin cremat.
No ens pregunten per què estem disposats a perdre els sous, les nostres feines. Per què estem disposats a ser empresonats com criminals, a ser reclusos a l’ombra durant mesos o, si cal, durant anys. Ningú no ens pregunta per què no tenim por.
Veuen les nostres cares i intueixen que som valents. No ens pregunten per què ens espanta menys el camí que la tornada. No ens pregunten si és difícil avançar, ni si ens fan mal les sabates. Sols ens veuen caminar i callen.
No ens pregunten per què no ens vam moure de l’escola quan venien a colpejar-nos amb ràbia. Ni per què preferíem el dolor de les hòsties que quedar-nos a viure aquí per sempre més. No ens pregunten si feia mal el llavi partit o l’ull morat, ni si ens incomodava sentir la sang lliscant sobre la samarreta. Tampoc ens pregunten per què ens endinsem en aquesta ruta tan fosca, tan sinistra, tan plena de perills. Per què no ens importa perdre-ho tot. Per què ens reconforta l’èxode.
Quan ens veuen córrer dins la nit, palpejant les tenebres, no ens pregunten d’on venim, ni qui deixem a les esquenes.
No ens pregunten per què preferim un destí incert que la gran casa de sempre. Ni per què sentim a la pell tanta necessitat de córrer. No ens pregunten per què ens fa tanta por allò que deixem enrere. No ens pregunten si ens persegueix un monstre, un boig o les flames de l’infern.
Tampoc ens pregunten si coneixem el camí, si sabem on anem, o si estem ben perduts. Tant se val. Potser és millor que no ho preguntin, perquè tampoc tindríem una resposta clara.
Nosaltres, simplement, fugim.
Ka