Ho estem veient al nostre país, el camí cap a llibertat està ple d’espines. Ser detingut de manera arbitrària i humiliant. Sagnar d’un cop de porra per assolir la llibertat de poder votar. Anar a la presó per trepitjar amb pas ferm aquest camí pedregós i ple d’obstacles, però albirant que darrere d’aquelles parets fosques, al final de tot, hi ha la llum de la llibertat. Perquè la llibertat és la llum de l’ànima de tota persona que vol gaudir amb plenitud de la seva dignitat, de tots els pobles que malden per la seva dignitat col·lectiva, per la millora de la seva qualitat de vida, del seu benestar. Assolir aquella llibertat que no dona l’estat opressor, ni els seus mandataris maldestres, corruptes, ufanosos i superbs, que beuen de les clavegueres i de la sang dels oprimits.
La paraula, escrita, parlada, o aquella que s’expressa amb una mirada, és un do de llibertat. La paraula profunda que expressa sentiments d’amor, de solidaritat, tristor, alegria, rebuig, empatia, desig, inquietud, protesta, dolor i un sens fi d’aspiracions legítimes. La paraula poètica o la més planera de la persona senzilla. Els mots que brollen de la poesia amorosa, idíl·lica, èpica, dolorosa o de denúncia; sempre amb la seva música, com la cançó del trobador, del tenor o la soprano, d’aquell nostre carter Feliu que anava recitant de casa en casa. Li podien prendre la cartera, però no la veu, la paraula. La paraula que s’inscriu en la llibertat d’expressió personal i col·lectiva. Ens censuraran diaris, llibres, revistes, pancartes, banderes que canten a la pàtria, però mai ens podran prendre aquella paraula que duem gravada al cor i que amb una sang més o menys espessa empenyem cap a la llibertat.
Josep M. Boixareu Vilaplana