M’acompanyeu a can Baldich? 

Avui ens fan de memòria del temps de can Baldich de Llerona el Miquel Baldich i la Magdalena Bufí, una parella de Llerona que fa 55 anys que va obrir una botiga a la Garriga amb el mateix nom de la casa. La Mercè, una de les seves filles, també ens obre els records.  A la casa s’hi arriba pel camí de Can Baldich, un cop deixem el poble de Llerona en direcció a la Garriga, després d’haver travessat el pont de la via del tren. Deixem can Parets i trobem can Baldich davant de can Taulet. Al mig, hi ha la casa que abans es deia can Jesús i al capdavall hi havia can Minguet Vell. Al costat hi ha la Casilla. A peu, abans, també s’hi podia arribar pel pas de la C

reu, per sota de can Patusca, per un camí paral·lel a la via del tren fins a la Casilla. Hi havia hagut unes escaletes que donaven al lateral de la casa (ara ja no hi són). Per aquest mateix camí arribaven al baixador per agafar el tren. Un rellotge de sol a la façana de la casa indica l’any 1891, tot i que la casa diuen que és dels anys 1700.  Des que hi ha la família Baldich, la casa sempre ha tingut aquest nom,  probablement pel cognom de la família, tot i que potser abans s’havia anomenat ca l’Andreu, que devia venir de Cardedeu. L’avi del Miquel, Josep Baldich Pou i l’àvia, Maria Ventura Roqueries (ella de cal Ferrer de Llerona) van tenir tres fills: en Joan, pare del Miquel; el
Llorenç i l’Esperança. Coincidències d’aquelles que ens explica la Magdalena: la filla de can Baldich es va casar a cal Ferrer i la filla de cal Ferrer es va casar a can Baldich. I és que a Llerona, tots som de família ̶  diu la Mercè. 

En Joan Baldich Ventura es va casar amb l’Antonina Garriga Soler, de cal Tricaté de la Garriga i van tenir dos fills, en Miquel i en Josep. 

En Miquel va conèixer la Magdalena Bufí Marsal de can Congost Vell de Llerona (eren veïns, però un era de dalt Riba i l’altra de baix el Pla), es van casar i van anar a viure a can Baldich uns sis o set anys. La Magdalena va treballar d’ordidora a Can Casanovas fins que es va casar. Van tenir tres filles: la Mercè, la Montserrat i l’Assumpció (“la Xon”). El Miquel diu que era poc pagès. Treballava al Sindicat de les Franqueses fins que va començar a criar pollastres. Els anava a vendre al mercat de la Garriga, on hi van tenir una parada amb tant èxit que van comprar l’antiga casa can Canet de la Garriga al carrer Banys, 54 i la van convertir en la rostisseria de Can Baldich, una botiga que ha fet 55 anys. La Magdalena diu que al principi venien els pollastres vius; després els van demanar si els podien portar plomats i al final els han servit rostits o a l’ast. El Miquel diu que l’èxit més gros, però, és dels canelons. Els va animar a fer-ne un repartidor de cerveses i el secret, el cuiner Lluís del Restaurant La Cabanya, que va ensenyar a la Magdalena a calcular els ingredients a l’engròs i des d’aleshores, diu la Magdalena que ha enrotllat milers o milions de canelons. Quan les nenes tornaven de l’institut, tot i que rondinaven, també havien d’enrotllar canelons. Però és que els canelons de can Baldich són famosos a Milà, a Brussel·les, tot al sud d’Andalusia, a Madrid… Tothom portava els canelons de casa ̶̶̶  explica el Miquel. 

La Magdalena diu que sempre que van d’excursió, tothom els coneix pels pollastres o pels canelons. 

El negoci el segueix ara la Mercè, una de les tres filles. La Mercè és la que viu a can Baldich de Llerona. M’explica que la casa gairebé està igual que abans, amb petits canvis d’ús d’alguna quadra, però poca cosa. 

El Miquel és molt conegut a la Garriga. A part de la botiga dels pollastres a l’ast i dels canelons, el Miquel va muntar amb uns amics més la Penya Barcelonista de la Garriga i ha estat president de la Penya trenta anys. “De Baldich a Baldich”, diu la notícia del canvi de president de la Penya, ja que del Baldich pare ha passat a ser-ne presidenta la Montserrat Baldich, la filla. 

La Magdalena, que té una memòria envejable, ens diu que quan ells eren joves no hi havia res ni els deixaven anar gaire enlloc sols. Recorda que cantaven al cor de Llerona, feien doctrina, passaven el rosari i pujaven al Patronat de la Garriga i poca cosa més. Mossèn Garriga, al final de curs dels qui feien catequesi, els va pagar una estada a Montserrat de tres dies a les cel·les. ̶ Venia a ser com anar als Estats Units ara! Allà va ser quan va començar a festejar amb el Miquel. També recorden que amb els Lliris Blaus van anar a Andorra i van cantar a Ràdio Andorra i a la Festa Major de Prullans. 

En Miquel diu que el jovent de la colla d’Acció Catòlica va fer els fonaments del Casal de Llerona i que ells mateixos van posar un tub de vidre amb el que representa va ser la primera pedra. 

Tot i que viuen a la Garriga, en Miquel i la Magdalena han nascut a Llerona, hi han fet la comunió, s’hi han casat, hi han celebrat les noces de plata i les d’or… i s’estimen molt Llerona. 

La Magdalena diu que és onze mesos més gran que el Miquel i que té 86 anys i el Miquel en té 85, però ningú ho diria. Encomanen el seu entusiasme, humor, simpatia i molta energia. Tenir botiga és molt esclau i ells ho transmeten amb alegria: que si la primera màquina de plomar pollastres, que si la primera màquina de rostir deu o vint-i-cinc pollastres, que si al principi encara no hi teníem pràctica… Increïbles! 

Quan els pregunto per anècdotes, en surten una pila: des d’aquella senyora a qui li van regalar un pollastre gros i el va venir a rostir a can Baldich (abans aquest servei també el feien) i no hi havia manera de coure’l tot i que va passar tres o quatre hores voltant al foc perquè era un pollastre massa fet o vell,  fins al senyor que va fer un encàrrec per a “Nochevieja” i va venir a buscar-lo per la “Nochebuena” i com van haver de canviar el gall dindi que tenia previst per conills, perquè es couen més ràpid… 

Tenir a Llerona cases pairals com can Baldich fa goig i més encara si hi segueixen vivint ara la quarta generació i la cinquena. Si bé ja no es viu de pagès i la Mercè ens diu que les gallines que té gairebé són per fer bonic, sí que hi ha molta història a les parets d’aquesta casa, que el llibre de mossèn Joan Vallicrosa ja datava del s. XVIII i, per tant, parlaríem d’una casa que té més de quatre-cents anys d’història. 

Gràcies, Miquel, Magdalena i Mercè per fer-nos de memòria d’aquesta casa pairal que ha portat el seu nom a la botiga del carrer Banys de la Garriga i per molts anys! 

 Montserrat Pocurull Roca