Opinió: Les corbates, són de dretes o d’esquerres?

Fa un dies vaig anar al teatre i, abans de començar, vaig donar una cop d’ull al meu entorn constatant que jo era l’únic que duia corbata entre el homes. No és la primera vegada que em passa. Jo vaig més còmode sense corbata, però, de tota la vida, que, per anar al teatre, al Liceu, a algun concert que s’ho valgui o a altres actes, que considero mereixen el meu respecte per la seva qualitat o personalitat que els protagonitza, m’acostumo a posar corbata, a no ser que sigui a l’estiu a l’aire lliure. A la meva època, a la universitat, dúiem corbata. És clar, quan em trobo en un lloc on som minoria, o molta minoria, els qui lluïm la clàssica peça de vestir que no serveix per a res més que per decorar, de vegades m’agafa algun complex, com el de ser de dretes. Però, segur que aquells homes del teatre que no duien corbata no tots eren del que entenem per esquerres. De fet, de vegades m’hi he trobat amb alguns de l’alta societat i declaradament del que classifiquem com de dretes sense corbata.

Jo seguiré anant com em sembli allà on em sembli, malgrat com vagin els altres. Només recordo un vegada que en un hotel no em van deixar entrar al menjador per sopar perquè no duia corbata. En tenia una a l’habitació, però no em va donar la gana d’anar-me-la a posar. Penso en la manera de vestir del polítics. Ara que al Parlament hi ha molt de barregim-barrejam, es veu de tot per totes bandes. Un dels nostres diputats comarcals, Jordi Turull, s’ha tret la corbata que duia sempre. El desaparegut, però cap de llista de les CUP el 27-N, Antonio Baños, duia corbata. El que ara corre per Madrid cercant on situar-se, Albert Rivera, tant va amb corbata com sense, depèn de si s’acosta cap a la dreta o cap a l’esquerra. El Pedro Sánchez fa el mateix i Pablo Iglesias,  de tan en tan se la posa, vés a saber amb quin criteri. Total, que és ben cert que l’hàbit no fa el monjo. Sinó, veieu com el president de la Generalitat porta el mateix pentinat amb serrell que l’Anna Gabriel de la CUP. Deu ser un bon presagi per a la seva entesa.

Abans, anar de colors caqui, marró, verd, sempre arrugat i mig brut feia progre. Ara, des de que els “pijos” també hi van (per dissimular?), això tampoc vol dir res. Què és el que compta, doncs, per valorar una persona? No si és de dretes o esquerres, que això ja no vol dir res, sinó tot el relatiu als seus antecedents personals com a tal i al que demostri en la seva vida pública i privada. Ja no ens podem refiar ni de la paraula, oratòria pura. D’això ara hi ha escoles que n’ensenyen. Fixem-nos el la persona i donem-nos una llei electoral que ens permeti escollir-les en comptes de partits.

Josep M. Boixareu

Llerona