El passat 30 de desembre ens va deixar Mossèn Joan Vallicrosa. Va ser rector de la parròquia de Santa Maria de Llerona durant més de 50 anys i sens dubte ha marcat la vida d’aquest poble al llarg de les darreres dècades.
Molt s’ha escrit sobre la seva figura al llarg dels darrers dies. Però hem cregut que una bona manera de recordar-lo era recuperant les seves pròpies parauales. A continuació, reproduïm l’entrevista que Garbuix va fer a Mn. Vallicrosa l’any 2008. Com veureu, no era un capellà que deixés indiferent:
Mn. Joan Vallicrosa: “Vaig intentar que fos “un joc de poble, no de política”
Mossèn Joan Josep Vallicrosa fa gairebé 50 anys que és rector de la parròquia de Santa Maria de Llerona. Nascut a Fogars de Montclús, Mn. Vallicrosa és una figura indispensable per entendre les darreres dècades de la història de Llerona i també de les Franqueses. I és que la seva tasca ha anat molt més enllà de l’àmbit religiós. Ha fet de professor i d’historiador, i els seus interessos abasten àmbits tan diferents com el grec, el cant gregorià, la química o l’astronomia.
Malgrat que no ho expliqui, Mn. Vallicrosa hauria pogut tenir càrrecs molt més elevats dins de l’església. Ell, però, va preferir mantenir-se en el món rural. És, com ell mateix diu, un “capellà de bosc”. Un capellà que, malgrat alguns disgustos, s’entesta a mantenir el seu esperit crític ben viu i a demostrar que la seva llibertat està per sobre tant de coaccions com d’afalacs.
Per què es va fer capellà?
Hi ha coses que no se saben. A casa havíem viscut una dimensió religiosa molt important al voltant de la parròquia, tenia un interès en servir a la gent i suposo que la persecució del clergat durant la Guerra Civil també deuria influir-hi. Quan vaig dir que volia ser capellà, em van dir “segur? Mira que en van matar molts el 36…”, i jo vaig respondre, molt olímpicament “sí, però n’han deixat algun…”.
Què és el més interessant de ser capellà?
Per mi el més interessant és conèixer de prop el món i les persones, i poder servir-los l’Evangeli.
O sigui que és més interessant tractar amb les persones que dedicar-se a adorar a Déu?
No confonguem els dos medis. L’única manera d’arribar a Déu és a través de les pròpies persones. Hi ha un fragment bíblic que diu “ Com podeu dir que estimeu Déu, a qui no veieu, si no estimeu al pròxim que veieu”?
A quina edat va entrar al seminari?
Deuria tenir uns onze o dotze anys. Sempre vaig estudiar al seminari de Barcelona, però el primer any el vaig fer per lliure. El vicari de Sant Celoni ens feia de professor. Imagina’t, me’n vaig anar a estudiar les declinacions a la noguera que hi havia davant de casa!
I als dotze anys, una persona té clar si vol ser capellà?
No, però tens tretze anys per pensar-t’ho, i hi havia molta gent que ho deixava. Estudiàvem 5 anys d’humanitats, 3 de filosofia i 5 de teologia. Hi ha temps per poder escoltar la crida de Déu.
O sigui, que eren uns estudis durs…
Potser abans l’estudi al seminari era més exigent que no pas en l’actualitat. Jo vaig estudiar pel sistema de beques. Havies de fer oposicions a la beca i si a final de curs suspenies una assignatura, perdies la beca. Al setembre podies recuperar l’assignatura, però no l’ajut econòmic. I si l’any següent tornaves a suspendre la mateixa assignatura, t’enviaven a casa. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front…” Ja ho crec!
I fins quan va estar al seminari?
Vaig “cantar missa” quan encara no tenia els 24 anys, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional. Vaig haver de demanar dispensa perquè era massa jove. Això va ser l’any 1952, any que em van ordenar capellà. Va ser el curs més nombrós des del final de la guerra.
I un cop sacerdot, on el van enviar?
Primer a Sabadell, de vicari a la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, on només vaig estar-hi un any. Després em van enviar a Granollers amb el Dr. Serrat, i hi vaig estar tres anys i mig perquè ell em retenia. El bisbat em volia traslladar a altres llocs, però el Dr. Serrat ho va impedir, perquè es veu que ja li anava bé tenir-me allà. Després vaig anar a Santa Maria del Mar, a fer-hi de vicari durant gairebé 3 anys, i en acabat cap a Llerona. Durant un any o dos també vaig fer de rector a Granollers mentre arribava un nou capellà, i des de l’any 1959 estic aquí. Ara també recordo que l’any 1973 era vicari episcopal del Vallès Oriental.
Com es va assabentar que venia a Llerona?
Ho vaig saber a través d’un retall d’un diari que em van ensenyar uns capellans. Posteriorment ja em van enviar una notificació més oficial. Vaig venir en substitució de Mossèn Josep Vullfulleda, que també era de Sant Celoni.
Què li va semblar el poble quan va arribar?
Aquí jo sabia que hi havia el poble molt dividit, sobretot per la guerra i pels caciquismes d’abans, i creia que una de les meves missions era fer poble. En aquell moment s’havia començat el Casal i jo vaig intentar que fos “un joc de poble, no de política”. Per això, (i és una cosa que la gent no sap), en la primera junta del Casal, vaig posar-hi expressament un comunista, que era molt bona persona i m’apreciava molt. El mateix em va passar quan vam començar les colònies; jo tenia molt interès que hi hagués un grup amb ganes de fer un servei d’educació de la canalla, no un grup polític. No obstant, el primer any, vaig acollir, sense saber-ho, gent que era empaitada políticament. I és que a l’església era l’únic lloc on hi havia una mica de llibertat.
Vostè, també ha fet de professor a l’Institut de Cardedeu…
Sí, però no ho vaig buscar. Es volia fer una escola que fos de casa, lliure i amb certs valors cristians (tot i no ser religiosa), això en plena dictadura, i em van cridar a mi per fer les classes de religió. Vaig anar-hi des dels volts del 79 fins cap allà al 1984.
I l’interès per la història, d’on li ha vingut?
Perquè no es coneix res que no s’estimi, o no s’estima res que no es conegui. Jo no tinc la dèria d’anar a empaitar, sinó que col·lecciono coses, dades, fins que arriba un punt en què m’adono que hi haig de posar ordre i així vaig entrar en l’estudi de la història. Però amb allò que gaudia de debò era amb les matemàtiques, la física i la química.
Vostè sempre ha tingut fama de revolucionari…
No, sóc més conservador del que us penseu. El que passa és que no m’agrada amagar el ‘bulto’. Com a contrapregunta podria afegir: i l’Evangeli no és revolucionari?
Però la fama d’algun lloc ve…
Veureu, durant els anys de la reforma de l’església, jo era del Centre de Pastoral Litúrgica, i volíem renovar coses. La revolució era per exemple que en un enterrament no hi haguessin d’haver 5 o 12 capellans, una manera de gestionar l’economia que ens donés independència per alliberar-nos de l’estat i de les seves pressions, etc. Si això és ser revolucionari… Visca la revolució! També vaig estar en una cooperativa de mobles a Barcelona, que per mi va ser molt interessant per conèixer com funciona el món empresarial.
No ens negarà que l’església ara va malament…
L’Església té un mal que no es curarà, i és que va massa a poc a poc. Per exemple, molts capellans cada dia estem més convençuts que hi ha matrimonis completament invàlids, perquè ell o ella són ineptes per formar parella. Però el tribunal eclesiàstic, que és qui hauria d’anul·lar aquests matrimonis, és molt lent i exigent per a resoldre els casos. Caldria, em sembla, més proximitat i ser més àgils.
Però hi ha gent que pensa que l’església només vol posar pals a les rodes en temes com la llei del divorci, els matrimonis homosexuals, l’ús del preservatiu, etc. A un parell d’homes o a un parell de dones, no en poden dir matrimoni, que és una paraula massa gruixuda. Que en diguin parella. I és que fins i tot els biòlegs tiraran cosses. A més hi ha moltes reaccions contràries fora de l’església. Igual que hi ha reaccions davant l’avortament. I és que hi ha uns valors naturals que a vegades potser sí que s’exageren, però que normalment es fonamenten en raons bastant profundes.
Actualment i sobretot recentment, la visió que es té de l’església va molt unida a la d’un partit polític…
Això sí que és veritat, i és dolent. Dóna aquesta sensació i no m’estranyaria que hi hagués algun bisbe que també s’ho cregués. Però de bisbe català, no n’hi ha cap que hi estigui d’acord, som diferents els d’aquí, per sort!
Vostè com veu ara les Franqueses?
En els darrers anys, evidentment, s’han fet coses ben fetes, però quedaran emmascarades per massa coses que s’han fet malament. Han destruït l’entitat social d’aquests pobles. Ara, viure-hi és una cosa tan dolenta com viure al centre de Granollers. Sociològicament tenim una gent que fa segles que vivia aquí i que podia admetre alguns nous aliats, però l’arribada massiva de nous veïns no provoca res més que la destrucció d’un ens social.
Jo sempre he intentat defensar les coses del poble. En terreny de la parròquia es van trobar unes restes que es creien del final del coure; i es van destruir…
I què passarà quan vostè ja no sigui el rector de Llerona?
Amb l’escassetat de clergat que hi ha, quan jo guilli o em mori, no n’hi haurà més de rector a Llerona. S’ha acabat el bròquil. I si porten un rector gairebé el poden traslladar directament a l’hospital… Aleshores la comunitat cristiana s’haurà d’organitzar amb la figura d’un laic. A Barcelona, per exemple, ja hi ha alguna parròquia que la porta una monja. Els laics poden fer moltes coses: fer casaments, donar benediccions, etc. Únicament no poden dir missa, ni donar l’absolució, ni confirmar, …