Avui tenim el goig de trepitjar una casa, m’atreviria a dir, bicentenària, on hi arribem a través del camí mateix que ens hi mena, camí de ca l’Ànima, a baix el pla de Llerona.
Ens rep la Maria Garriga Coll i el seu fill Josep. Quan hi anem, la Maria està a punt de fer vuitanta-nou anys, tot i que no ho diríeu mai perquè els té molt ben posats. El seu aniversari va ser el 20 de gener.
La casa, si pogués parlar, ens explicaria un munt d’història de la seva família, perquè ara amb els néts que viuen just al darrere, són ja sis les generacions que han viscut a ca l’Ànima.
El nom de la casa sempre l’han conegut així, tot i que l’origen no el saben pas. L’avi de la Maria, l’Isidro Garriga Valdés, va comprar aquesta casa cap allà el 1900. Abans havien viscut de masovers a can Villar. Ens diu la Maria, que la casa vella era molt petita, gairebé un porxo amb una entrada i una cuina i prou. En conserva una foto de l’àvia quan era a l’era amb les gallines i que és prou gràfica d’un temps que ja oblidem i que pot parlar més que les nostres paraules.
Amb els avis van venir els fills, set germans, un dels quals era el pare de la Maria. El Josep Garriga Ventura i l’Elvira Coll Gener, pares de la Maria, es van quedar a viure amb els avis un cop casats, fent de pagès. Van tenir dos fills, l’Esteve, que malauradament ens va deixar molt jove i la Maria, que avui ens rep amb una simpatia i una memòria envejables.
La Maria es va casar amb el Jaume Marquès Girbau i van tenir dos fills, en Josep que avui ens acompanya i la Roser, que ens va deixar molt aviat.
En Josep i la Rosa Bonet, la seva dona, però, ja fan lloc per a la cinquena generació de la família de ca l’Ànima, ja que tenen dos fills, la Sílvia i en Josep, i un parell de néts que ens mostren ben orgullosos.
Ca l’Ànima sempre ha estat una casa de pagès amb bestiar de vaques, vedells, cavalls, porcs, conills i gallines, a més de terres, fins que el marit de la Maria, el Jaume, va plegar i el fill Josep, que tot i treballar a fora ajudava a pagès fins que es va morir el pare, va conservar un petit hortet que encara avui li fa goig de portar i va llogar les terres.
La Maria diu que potser fa uns trenta-cinc anys que no va a mercat de Granollers a vendre, però que hi anava cada dijous. Hi venia ous, conills… Ara encara té cinc o sis gallines i una cria de conills per “al gasto”, perquè diu que sempre va bé.
L’any 1955 és quan es va fer la primera reforma de la casa i es va ampliar perquè tingués més habitacions, més sales i dues plantes. El 1995 es van fer les reformes del darrere i l’any 2000 es va acabar d’arreglar. Tenen una foto de quan encara hi havia una alzina centenària i el pou al davant de la casa. Ara l’alzina ja no hi és.
De totes les cases d’abans, ens diuen que només queden com a veïns de tota la vida ca la Gràcia i can Lloreda, que són cases antiquíssimes també. La resta ja són cases més noves: ca la Mercè, can Congost, can Gregori… Just de veí, també havien tingut el barber del poble de baix el pla. Ara el poble s’ha de desplaçar si vol fer-se un tall de cabells…
I és que abans eren altres temps! Es pot dir que totes les cases s’autoabastaven, perquè la terra donava menjar al bestiar i el bestiar a la família. Recorden que en temps de l’àvia de la Maria, a ca l’Ànima hi havia un forn i ella encara hi feia el pa. L’aigua la tenien del pou que ja van trobar fet, tot i que més endavant en van fer un de nou. Es pot dir que tot es tenia a casa.
Si reculem en la memòria de la Maria, quan encara tothom anava els diumenges a peu a missa — ara ja fa un quant temps—, ens diu que hi havia més caliu i més contacte amb la gent, perquè es tornava amb la colla o el veïnat. Els homes, els diumenges a la tarda anaven a fer el toc o a jugar a cartes, primer a can Pep i més tard a can Gregori. Anar a missa era una manera de trobar-se la gent.
I és que abans, era tot tan diferent! Al costat de can Gregori hi havia un rentador per a unes deu dones. Les dones hi anaven a rentar mentre hi feien safareig, i mai millor dit. Fins i tot dones de dalt Riba baixaven a rentar a baix al pla perquè encara que no us ho cregueu, l’aigua del riu era neta i a dalt, cap als anys cinquanta, hi faltava més aigua. El safareig era fet d’obra i l’aigua sempre hi passava corrent i per això es mantenia sempre molt i molt neta. A l’hivern hi portaven aigua calenta per aguantar la fredor.
Cada dilluns, totes les dones agafaven un carretó i el cove de la roba i cap al rentador. N’hi havia més d’un i estaven distribuïts més o menys per a cada grup de cases: a can Guixa, a can Baixeres, a can Colom, del camí de cal Nen fins a ca l’Enrani… No us penseu, també hi trobaven alguna anguila i peixos, de vegades.
El sabó, també era producció pròpia. I és que la necessitat aguditza molt l’enginy que cada dia deixem perdre. Si haguéssiu de fer sabó, necessitaríeu oli brut -perquè no calia agafar-lo bo-, una mica de llard, sosa en la quantitat apropiada, aigua i remenar-ho bé quan bullís al foc. Un cop la massa és feta i freda, cal tallar les peces segons la mida que es vulgui i cap al rec a rentar.
La Maria ja ens diu que d’ençà que tenen rentadora… i és clar, sense el rec, sense la trobada de les dones… es perd també “el safareig de la gent” i s’han anat perdent els safareigs on es rentava la roba.
Sembla que hagi passat molt temps, però la Maria té la sort d’haver viscut tantes coses i amb una claredat i una memòria del temps per treure’s el barret. Maria i Josep, gràcies per fer-nos de memòria de casa vostra i d’un bocinet de Llerona que viu en vosaltres i en aquesta casa, ca l’Ànima. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca