Joaquim Monleón, empresari i artista a Corró d’Avall: “El més important és creure que ho aconseguiràs”

En Joaquim Monleón amb 85 anys, tres fills i en sinèrgia amb la Maria Pagès, és un home amb tremp, treballador, curiós i inquiet; amb afany de mirar al futur i de tirar endavant amb aquella fermesa contreta pel caràcter del còctel de la intel·ligència, l’empenta, la disciplina, la serenor i la senzillesa. Aquestes aptituds l’han portat a l’èxit i a realitzar-se en camps molt diferenciats.

Com va ser la seva infantesa?

Va ser una mala infantesa, perquè era dislèxic i esquerrà. La forma d’educar era el xarop de bastó, i a més jo no entenia com n’eren d’absurds els humans que feien la b i la d iguals i la p i la q iguals. Llavors vam passar la guerra i totes les seves problemàtiques.

On va viure?

Sóc nat a Sarrià. El meu pare tenia una agència de publicitat, però amb la guerra li van col·lectivitzar l’empresa i pràcticament es va quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Fou aleshores quan va comprar una llibreria i ens vam traslladar al carrer Provença.

Com i de què va començar a treballar?

Vaig començar a estudiar medicina; estudiava, però també tenia molta apetència a guanyar diners. Feia anestèsies, ajudava a les intervencions, vaig comprar-me una bicicleta de segona mà per anar a donar injeccions per a una mútua, vaig estar a traumatologia, cirurgia i a psiquiatria treballant en el dispensari del Dr. Santiago Montserrat, on fèiem psicoanàlisi i hipnotisme. Diuen que si hi ha una apetència d’una especialitat és perquè tens una necessitat d’allò, però no és el cas d’aquest doctor. I com que la psiquiatria cura, però amb dificultats, em vaig desencantar perquè ja guanyava diners a uns laboratoris farmacèutics. Així doncs, vaig deixar la medicina. També hi va influir la visió que hi havia de l’entrada de l’assegurança de malaltia. Després em vaig casar amb la Maria. Al cap d’un parell d’anys, com que les coses no anaven bé, ens vam establir pel nostre compte, però vam haver d’estrènyer-nos el cinturó.

En què consistia aquesta emancipació?

Ens dedicàvem a productes químics i subministràvem la primera matèria, en grans quantitats, a la indústria farmacèutica. Ens vam emancipar amb 50.000 pessetes, un Seat 600 i dues criatures, però lluitant plegats. A més, comptàvem amb un noi que portava la comptabilitat, i amb una màquina d’escriure, d’espais compensats, que donava un toc diferent. Teníem l’aspiració de ser grans i vam procurar per la formació, amb la convicció que aniríem creixent. Només estàvem pendents de la família i la feina. Ara ens dediquem a la indústria farmacèutica, veterinària, alimentació i química en general.

Però, no deuria ser fàcil…

Vaig deixar de fumar, abandonar la fotografia… De la feina anava cap a casa i em dedicava a coses per estar a l’entorn de la família. Feia escultura amb fang, cursets, i em vaig fer tècnic en electrònica per correspondència, i del club de màrqueting. No quedàvem mai satisfets, sempre consideràvem que podíem fer més.

En quant als fills, al mitjà, a qui li agradava molt l’electrònica, li vam muntar la casa Monleón -al carrer Balmes 177-. Quan sortíem de la feina, anàvem amb la Maria, agafats de bracet cap a la botiga, on ajudàvem a acabar la jornada. Ara mateix, és un dels millors establiments d’alta fidelitat. La meva filla és llicenciada en psicologia i l’altre fill, és advocat i treballa al nostre negoci de productes químics.

Quines aptituds ha de tenir un empresari?

Creure en el que farà i en ell mateix, no dubtar. El llibre El Secret transmet precisament això: ho has de desitjar, intentar aconseguir-ho per tots els medis i preparar-te. Creure que ho aconseguiràs és el primer; sense ser roda-soques, i la sort, és clar.

Una altra virtut: si no hi entens, sigues sincer i digues-ho o fes preguntes perquè t’assessorin.

En quant als diners, s’ha de seguir el principi de les 3 G: saber guanyar-los, saber guardar-los i saber gastar-los. Abans de pesseta en pesseta anaves fent…

Quan van venir a les Franqueses?

L’any 1946 els pares de la Maria ja s’hi van establir. Nosaltres veníem sovint a finals de setmana i quan ens vam jubilar, als 70 anys, hi vam venir a viure, és a dir, des dels 90.

Com s’ha involucrat al municipi?

Aquí estem molt bé i molt tranquils. Quedem una mica apartats i de certes coses no ens n’assabentem, però hem ajudat, entre d’altres, a fer possible la realitat de la Fundació de la Residència de les Franqueses del Vallès per a la gent gran, ubicada al costat del Centre de dia del nostre municipi…

Com veu el futur de les Franqueses?

Té força mancances, la línea telefònica, per exemple, que no arriba a tothom i encara menys la connexió a Internet.

Estem en un període de transició, no hi ha diners, els diners s’escapen per un costat i per l’altre. Sortosament ara s’han fet les escoles, el primer que hi ha d’haver al poble. Perquè és molt important transmetre a la infància, a través de l’educació, què és conviure en societat i com seria conviure volent fer una sardana ballant amb alegria, volent fer una cosa positiva. Però el problema és que quan un fa una cosa ben feta entra l’altre (polític) i desfà el que s’ha fet, i així… jo aixeco bandera blanca.

Té confiança en la política?

Mai he volgut ser partidari de res, ni religiosament ni política. Sempre et trobaràs coses millors i pitjors; però un lloc com l’Ajuntament, on no es puguin entendre i on ningú cedeixi, on no hi hagi convivència entre gent que ha estat escollida pel poble i que s’hagin de veure separats d’aquesta manera… on és vist això?

Què en pensa del passeig de la carretera de Ribes?

Aquest passeig és una cosa molt maca, però inicialment es va plantejar amb les voreres ben amples; què passarà ara, amb aquelles voreres tan estretes, quan les criatures surtin de l’escola jugant a pilota? El més lògic seria fer les voreres més amples que, entre altres coses, propiciaria el comerç.

I en relació al centre de biomassa?

Amb el centre de biomassa es pot fer energia. Si es porta a terme bé, val la pena. Els nostres boscos estan ruïnosos, amb perill d’incendis i els permisos per netejar-los són farragosos, i les ajudes una misèria. No seria lògic contractar gent a l’atur per netejar boscos? Si hi hagués un centre de biomassa això ho gestionarien ells, en podrien fer carburants… les possibilitats són enormes. A França són rentables, però no estan situats dins un nucli urbà.

Com es manté actiu dia a dia?

A les 7 ens llevem i anem a dormir a un quart de dotze. Al matí faig gimnàstica durant una hora. Esmorzo fruita i te verd. Si és estiu ens banyem una mica i, sinó, llegim, consultem Internet, faig electrònica, anglès, escultura amb pedra…

Ara, tornaré a fer un treball d’investigació que vaig iniciar fa uns anys i que una revista francesa va publicar; es tracta de la resposta de les plantes a les emocions humanes. Estem enamorats dels arbres; quan tens un problema te’n vas a un arbre i l’abraces i sents una formigueig, una sensació positiva…. Ho recomano.

També estic rellegint La intel·ligència emocional d’en Coleman. Quan llegeixo subratllo primer la idea de la pàgina i, a més, les pàgines importants les puntejo a dalt. Si vull rellegir-lo d’una manera simplista busco els punts de dalt, però si vull gaudir més, llegeixo allò subratllat saltant-me la palla que ja vaig llegir en el seu moment.

Ha fet escultura, sobretot amb ferro, algunes de les quals podem trobar pel nostre municipi. D’on sorgeix la seva part artista?

Ha sortit. Em vaig proposar fer 2.000 dibuixos i a partir del 2.000 ja vaig saber dibuixar. He tingut traça perquè m’hi he posat. Després ho passo a l’ordinador, passo els dibuixos al Corel Draw i a partir d’aquí ja puc fer les figures, primer a mida petita i després l’escultura.

Es decanta per la faceta d’empresari o per la d’escultor?

Possiblement, per tenir una satisfacció, la d’escultor. Per tenir les angúnies de jove, et diria la feina.