Sé que, per a molts, pot sonar curiós, però en un passat molt proper va existir un món diferent. Un món on la gent deixava les seves bicicletes al carrer, recolzades a qualsevol arbre, sense cap tipus de cadena ni candau, i ningú no les tocava, i on els veïns de l’escala, per poc que es coneguessin, se saludaven somrients a l’encreuar-se. Un lloc on els diners eren, per a molta gent, quelcom que ajudava a tirar endavant i no una obsessió possessiva i malaltissa. Un món on, per norma general, l’abús i l’egoisme eren coses pròpies d’éssers molt aïllats. I a conseqüència de tot això, el preu de totes les coses tendia a un valor just. Un lloc on, sense anar més lluny, el preu d’un modest habitatge representava, en el pitjor dels casos, l’equivalent a 100 mensualitats d’un sou mitjà, i no pas l’equivalent a 300 sous, com passa avui.
Va existir un món on era del tot impensable que el partit polític amb més indicis de presumptes trames delictives resultés el preferit pels electors en les enquestes sobre intenció de vot.
Un estrany món on la cultura era un luxe, una cosa buscada, i la gent pagava per ella i fins i tot presumia de la seva recerca sense caure en l’esnobisme. On els propietaris de les emissores de ràdio compraven els discos que punxarien posteriorment, en funció de criteris de qualitat, en lloc de rebre diners per punxar el que alguna empresa dictés (suborn encobert?). Un món on la publicitat era un bell i creatiu accident del paisatge, en comptes de resultar una llosa asfixiant i omnipresent que eclipsa tots els horitzons.
Un lloc on l’emissió dels programes de televisió tenia una intenció lúdica però també pedagògica, i on mai no es retirava un programa a la tercera emissió per carència d’audiència. I on, per descomptat, en cap d’aquests programes es podia sentir una expressió com “a ti lo que te pasa es que eres una hija de la gran puta”, perquè una frase així hauria estat notícia a la primera plana de tots els diaris, i el director de la cadena televisiva hagués hagut de demanar una disculpa de manera pública, o bé presentar la seva dimissió.
Va existir un món on els mitjans de comunicació no feien ferum a partidisme o, en tot cas, aquesta era bastant discreta. On la vinculació i dependència entre partits polítics i ideologia arrelada era molt més visible que la vinculació entre aquests i l’empresariat.
En les darreres dècades, la nostra societat ha millorat en molts aspectes, sobretot en el terreny de les llibertats: llibertat de pensament, llibertat d’expressió, llibertat sexual… La igualtat entre homes i dones, i la progressiva laïcitat del nostre entorn també han suposat grans avenços en el terreny de les llibertats. Però, tot i així, no sé… De tant en tant, encara somio amb aquell món estrany que vaig veure, amb tantes coses meravelloses, i m’entren ganes de viatjar-hi de nou.
Me’n vaig a dormir, que ja és tard i em dec estar fent gran. Bona nit.