Si reculem en el temps, hem d’anar cap a l’any 1916, quan l’avi del Pere Garriga, que venia de Samalús, va comprar can Tinet per 300 duros o l’equivalent avui a uns 9 euros –costa de creure, eh! – i van venir a viure aquí. En Pere no sap l’origen del nom de la casa. Diu que l’únic que sap és que hi ha, o hi havia, un can Tinet a Palou, però que ni els coneix ni són família.
Ell ja no va conèixer els avis, perquè van morir joves. El pare, Josep Garriga Espinasa, sí que va néixer aquí i es va casar amb Carme Taulats Cors, de can Pau Trias, avui Trias Xic, i van tenir dos fills, l’hereu, en Pere, que ens rep avui i que ens fa de memòria dels pares –la mare també ens hi ajuda–, i la Pilar, la germana, que gairebé és veïna, perquè quan es va casar va anar a viure a la Boga, una casa una mica més amunt.
De la casa de pagès inicial a can Tinet d’avui hi ha una gran diferència i de ben segur que els avis no reconeixerien la casa que van comprar. D’unes 12 vaques, unes 6 truges, unes 200 gallines i camps de conreu i horta, han passat a unes 160 truges, 600 porcs d’engreix grossos i 500 porcs de preengreix. Com s’arriba a fer tot això?
Hem de tornar a recular en el temps. En Pere acaba comerç mercantil, als quinze anys es queda a la casa i comença a fer ampliacions amb crèdits i ajuts agrícoles a fons perdut, que es donaven a joves agricultors. Can Tinet habitatge es desplaça a una casa nova i la casa vella es conserva en forma de magatzem. S’amplia la granja i els pous fets per l’avi, perquè si hi havia d’haver més bestiar, hi havia d’haver més aigua.
Sabíeu que en Pere Garriga és un expert a l’hora de trobar aigua? Diu que potser és un do natural, però no l’ha errat mai. Tot va començar amb la seva tieta de can Lloreda. Ella sabia buscar aigua i s’ajudava d’una clau de pany d’aquelles tan grosses. Ell de petit s’hi va fixar molt bé i quan va ser una mica més gran va fer el mateix que la tieta, però fent servir un rellotge amb cadena i monedes de coure. El rellotge serveix per saber on hi ha aigua, segons si es mou més o menys en una zona, i les monedes indiquen la profunditat de l’aigua. Ens confessa que li agrada més fer servir un cordill i un roc, que ha de ser de pedra de riera, perquè si és pedra tosca no funciona. No només ha trobat així tres vetes d’aigua a casa seva, sinó que ha trobat l’aigua de pous a can Pau Trias, a can Roqueries, i fora d’aquí i tot… Ara diu que ja ho ha deixat, però que mai ha fallat. Sí que deu ser un do natural!
I com que ja tenia el do natural de trobar aigua, en Pere va fer ell mateix els pous, així com bona part de l’obra de la granja. També van construir una bassa plastificada, que els permetia emmagatzemar aigua a l’hivern i així poder convertir trossos de secà en regadiu, i van començar a produir patates, tot i que actualment no en fan, perquè els preus no arriben a donar beneficis. I això que parlem més o menys d’una hectàrea de patateres, que costa poc de dir, però que en quilos es converteix en unes 100 tones de patates. Us les imagineu?
Can Tinet inicialment era petit, de poc terreny, però sort n’han tingut de poder comprar terres veïnes i aconseguir cessió de terrenys i així han pogut ampliar la mitja hectàrea inicial a més o menys dues hectàrees actuals.
Jo de patateres avui no n’he vist, però tot arribant a la finca he vist tantes mongeteres! “Sí, són del Pere petit”, em diu en Pere gran, el pare. El fill, tot i que treballa fora de la granja, és qui porta la mongeta del ganxet, amb denominació d’origen i que trobareu al Sindicat de les Franqueses. Parlem de més o menys dues quarteres, és a dir, d’uns 1.400 quilos de mongetes, que segons em diu en Pere es cullen a mà, es venten a mà i es trien a mà. Us imagineu 1.400 quilos de mongetes damunt la taula per triar? Ell diu que ho fan «a estonetes».
Amb el fill van fer societat, Can Tinet Agro, S.c.p. Van ser una de les primeres granges que es van legalitzar a les Franqueses. I és que tot ha canviat tant! En Pere m’explica que fins i tot el sistema de venda és ben diferent avui dia. En vida dels pares i ell mateix, em diu que per vendre els productes de la granja anaven al Rengle de Granollers, és a dir, al carrer de Corró els dijous, dia de mercat. Avui el fill ven les mongetes del ganxet per Internet. És el progrés!
Quan li pregunto com va conèixer la seva dona, no us ho creureu pas: enganxant cartells a les primeres eleccions que hi va haver. No és que es dediquessin a la política directament, però l’Anna penjava cartells dels independents a Bellavista i en Pere en penjava dels independents pagesos, i coses de cartells…
L’Anna Alegre Estivill de Bellavista va anar a viure a can Tinet Nou, al costat de can Tinet i l’Anna i en Pere tenen un fill, a qui anomenen el Pere Petit, per no confondre’l amb el pare.
La feina de la granja és molt esclava, perquè no respecta ni caps de setmana ni festius. Quan el fill d’en Pere va marxar a treballar a fora, en Pere no podia fer-ho tot sol i va traspassar la granja. Sí que continua portant les terres i els sembrats, així com la gestió de la granja traspassada amb cinc granges més. És la manera de continuar el negoci.
En una granja de truges i porcs d’engreix és molt important avançar amb les últimes tecnologies. Can Tinet va ser una de les granges que va començar a fer la inseminació artificial a la propietat mateix. Més endavant, van ser els promotors de formar el Centre d’Inseminació de les Franqueses, quan es van associar amb cinc o sis propietaris d’altres granges de porcs. Avui són 14 les persones que formen part d’aquest Centre, que trobareu just al costat del Sindicat de les Franqueses.
Amb tant bestiar, és fàcil trobar alguna anècdota per explicar. La més fàcil, és que algun dia, algun porc o alguna truja “marxi d’excursió”. I això és el que va passar ara fa més o menys quaranta anys pels camps d’abans, avui carretera de Ribes, tot i que van aconseguir tornar-los a la cort, cosa bastant difícil avui dia.
I és que no cal anar tan lluny per recordar la Fàbrica, uns plataners molt i molt grossos i camps i camps… I tot i que no hem dit l’edat d’en Pere, 57 anys molt ben posats, com canvia el paisatge en poc temps! “Era tot molt tranquil”, ens diu ell.
Tot i que jo ho trobo molt tranquil ara, perquè no hi veig veïns a tocar, a part de can Misses, suposo que és fàcil per a ells tenir a la ment camins de carro sense asfaltar i la carretera de Ribes convertida en camí de pols, però a nosaltres això ja ens queda més lluny o esborrat.
Sigui com sigui, gràcies per fer-nos de memòria del temps de can Tinet, una casa que gairebé arriba al centenari i que, si els avis la poguessin veure avui, es traurien el barret.
Montserrat Pocurull