En Dani Pérez és un dels humoristes més coneguts de tot el país. Sovint se l’ha comparat amb el Pepe Rubianes. I és que, com en Rubianes, el Dani Pérez es dedica fonamentalment a l’art dels monòlegs, a fer riure la gent a partir dels fets que passen dia a dia al nostre voltant. Fa poques setmanes va passar per Corró d’Avall per actuar a la Festa Major i Garbuix va aprofitar per fer-li una entrevista “ de pas”.
Com vas començar en el món dels monòlegs?
Jo sóc administratiu, tot i que he treballat molts anys de comercial. A l’anterior crisi, a l’any 1993, no hi havia feina i, o bé feia com el protagonista de la pel·lícula Tootsie o intentava introduir-me en el món de l’humor, que sempre m’havia agradat. I així vaig començar, primerament a la ràdio, a la Cope-Maresme, fent imitacions de personatges. Després, de mica en mica, vaig continuar amb actuacions en directe a pubs… cap al 1996.
Quin és el primer record que tens de les Franqueses?
La primera vegada que vaig actuar aquí, en un envelat, va ser amb la Maite Carreras i en Xavi Franquesa. Al Vallès sempre he tingut molt bona acollida; és gairebé com sentir-se a casa. Em sembla que a hores d’ara queda poc Vallès on jo no hagi anat a actuar.
Què ha provocat que el món dels monòlegs estigui tant en boga?
De ben segur que la televisió, amb gent com Andreu Bonafuente o el Club de la Comedia. Actualment, però, hi ha molts monologuistes. Quan jo vaig començar, pràcticament no n’hi havia i quan anaves a una festa major simplement eres el “dels chistes”. Avui en dia qui vulgui dedicar-se a l’humor o als monòlegs pot anar a qualsevol local i tindrà un públic disposat a escoltar-lo sabent prèviament quin tipus d’espectacle va a veure. Això jo no ho he tingut. Però, també és cert que abans l’acudit era propi de l’humorista i ara, en canvi, el monòleg representa una progressió de l’humor. Afortunadament podem dir que el monòleg ha trobat el seu lloc, igual que les nits de jazz a l’estiu.
Improvises dalt de l’escenari?
Sí, tot i que depèn del dia i del públic amb el que et trobes. Moltes vegades, quan pujo a l’escenari no sé ni què explicaré, però tinc uns temes pensats i vaig fent. En altres ocasions, en canvi, val més posar una espècie de pilot automàtic i deixar fer.
És fàcil aconseguir el riure del públic?
Fer riure a la gent és molt difícil. Penso que és més fàcil fer riure a mil persones que a vint-i-cinc, però veure riure dóna caliu. Per a mi, una feina mal feta és quan no riu ningú, encara que aplaudeixin al final.