Estem en una època en què ens hem immunitzat davant les situacions més complicades: guerres, epidèmies, accidents, desastres naturals… i com que el simple relat no ens “commou” prou, volem que ens impactin d’alguna manera, si pot ser visual millor. I amb testimonis tràgics, que impacta més.
Ens estan inculcant que el patiment és normal… a les notícies de televisió t’avisen “les imatges poden ferir la sensibilitat”… Coi, doncs no les poseu! No cal veure desgràcies per ser conscients de la situació. Quan passem per davant d’un accident ens parem… per ajudar? No, per mirar què ha passat, quants cotxes hi ha, etc. I ara, amb les inundacions, discutint-se a les xarxes perquè les xifres de morts i de desapareguts ballen! Tot comentaris morbosos i prou desagradables com per engegar-ho tot a rodar.
I malgrat tota aquesta morbositat, encara queda gent prou entenimentada i prou solidària per ajudar, desplaçant-se, fent aportacions de materials i/o econòmiques, amb gestos tan simples com enviar cartes d’ànim, com per no perdre la fe en la societat.
Sempre hi haurà excepcions, però esperem que el periodisme abandoni aquest groguisme per recuperar els seus valors de veracitat, objectivitat i responsabilitat.
Joan Anton Guillem