La nedadora del CN Les Franqueses va penjar-se la medalla de bronze als Jocs Olímpics de París.
Prop de complir els 30 anys, la Txell Mas ha aconseguit pràcticament totes les fites a les quals pot aspirar una esportista. El darrer dels seus èxits ha estat la medalla de bronze en la modalitat d’equips de natació sincronitzada als Jocs Olímpics de París. Un triomf que li ha permès fer un petit parèntesi en una vida d’allò més intensa. Entrenar més de vuit hores diàries al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, formar-se com a psicòloga, pràctiques professionals… Un ritme només apte per a una autèntica atleta!
On tens guardada la medalla olímpica?
A casa els pares tinc una vitrina amb totes les medalles que he guanyat des que era petita; des del cavallet de mar que et donen quan aprens a nedar fins a la medalla olímpica. Però de moment me l’emporto a molts llocs. Encara hem d’anar a alguns actes i així la puc ensenyar.
Deus estar “emborratxada” de tanta celebració. Has comptat quants reconeixements t’han fet?
No… I encara me’n queden alguns! Estic molt contenta i em sento molt agraïda que la gent reconegui el nostre esforç. Ho estic gaudint molt!
Com et vas sentir als Jocs Olímpics?
Recordo el moment en què vam acabar la rutina. Estàvem molt satisfetes i, sense saber què passaria, ens vam abraçar totes dins l’aigua. Va ser un moment molt especial. Encara se’m posa la pell de gallina.
… i quan vau saber que la medalla era vostra?
Fou un moment de satisfacció personal i d’equip molt i molt gran. Costava molt d’assimilar que érem medallistes! Amb una de les meves companyes, amb la qual fa molts anys que estem juntes, ens vam mirar als ulls i vam plorar d’emoció! Finalment havia arribat el moment i ho havíem aconseguit!
És la màgia del treball en grup, oi?
Exacte! Abans de competir el que més m’omple és fer una rotllana i mirar-nos als ulls. I només amb aquesta mirada ja tinc la seguretat al 100% que ho podrem fer. Això és un moment màgic!
Què vas fer per desconnectar després dels Jocs Olímpics?
Necessitava no pensar en l’esport. Vaig anar a Perú. Em calia no tenir l’obligació d’haver d’anar a la piscina o al gimnàs cada dia; fer una mica el que em vingués de gust. Era un moment de satisfacció personal i necessitava desconnectar. Va ser una temporada molt dura!
I ara, quins són els propers reptes?
Hi haurà un canvi d’entrenadora a la selecció. Ve l’Andrea Fuentes, que fins ara estava als Estats Units i em fa especial il·lusió. Quan jo vaig començar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat ella encara era nedadora. És una manera de viure una altra etapa, una altra manera de fer “sincro”.
I pel que fa a competicions?
Aquest any, el campionat més important que tenim és el Mundial, al juliol, que se celebra a Singapur.
Tu, a més, ets una de les capitanes de l’equip. Quina és la vostra funció?
Fem de pont amb l’entrenadora. Quan ella demana alguna cosa, procurem organitzar-ho ràpid dins l’aigua per economitzar el temps. Que no tothom estigui allà parlant i decidint, sinó que hi hagi una figura que s’encarregui d’això.
I a part, fora de l’aigua estem molt pendents de totes. Ens assegurem que tothom estigui centrat en el que toca. I a nivell emocional, si hi ha gent que no està bé, poder-la ajudar.
Perquè la vessant psicològica també deu ser important per a l’equip, oi?
Sí. Per això hem tingut ajuda d’una psicòloga, d’una coach esportiva, que ens ha ajudat a crear una unió, amb respecte, entre totes. Al final convivim durant moltes hores i hi ha moments de tot, però és important mantenir sempre aquesta unió.
Quantes hores entreneu normalment?
Normalment vuit, a no ser que arribi algun moment en què s’hagi d’entrenar més, i llavors en podem fer fins a deu. Jo, per als Jocs Olímpics entrenava una hora i mitja més que la resta, per preparar els salts, ja que mai n’havia fet en competició.
I es pot viure de la “sincro”?
Nosaltres cobrem depenent de quina és la posició que aconseguim en el campionat més important de cada any. En funció d’això, hi ha unes beques amb més o menys diners a repartir. No et creguis que és una beca gaire quantiosa, però.
També disposem d’una habitació al CAR per si volem dormir allà. Però jo ara mateix visc amb la meva parella en un pis a Sant Cugat. Mentalment trobo molt necessari sortir d’allà i tenir una altra vida fora del CAR.
I entrenant 8 hores, t’has tret la carrera de psicologia…
Sí, vaig acabar-la fa un any i mig, més o menys. Quan arribava d’entrenar, a dos quarts de vuit de la nit, em posava a estudiar i l’he anat fent a poc a poc. Una cosa que tenim clara totes les nedadores és que hem de seguir estudiant perquè no podrem viure de la natació tota la vida. I, a més, va molt bé tenir un altre tema que no estigui relacionat amb la sincro per focalitzar les nostres energies i desconnectar.
Com us prepareu per al moment en què hagueu de deixar la competició?
Al CAR tenim un servei d’atenció a l’esportista que t’ajuda si necessites buscar feina o preparar la teva retirada. Sempre hi ha la consciència que això arribarà i, per sort, sabem que quan toqui tindrem una ajuda que ens ho facilitarà.
Què destacaries de la natació sincronitzada a les Franqueses?
És complicat, perquè normalment només vinc a fer l’exhibició de Nadal, però crec que hi ha molt bon ambient. Sempre que he vingut m’han rebut amb les mans obertes.
Creus que cal millorar alguna cosa de les instal·lacions?
Sí, clar… A aquesta piscina li faltaria un pèl de fondària per fer competicions d’adultes.
Quin consell donaries als nens i nenes que comencen a practicar natació sincronitzada?
Que gaudeixin molt, perquè al final aquest esport et porta a voler millorar quan t’ho passes bé. Per tant, a gaudir i a aprendre a compartir amb la resta de l’equip, que crec que és una cosa molt important.